CONTAINER TEACHERS

JOSÉ LUIS Durant  més  de 25 anys han passat molts jugadors per aquest equip mític del  Teachers .  F .C. Sempre ens recordarem de molts jugadors, però sempre hi haurà uns pocs jugadors dels quals tots els que han jugat en aquest equip recordaran per sempre, i un d’ells sense dubte, serà  José   Luis . ¿I Per què? Perquè demostrava partit rere partit la seua qualitat com a jugador, sempre apareixia, mai passava desapercebut i sempre deixava jugades de qualitat en cada partit, pròpia dels bons jugadors, dels grans jugadors. Tàcticament era una demostració per als altres en cada partit. Sempre sabia on col·locar-se per ajudar als companys, perquè el company tinguera una eixida fàcil de baló o per cobrir l’esquena del company que havia perdut la posició en el camp. A banda, tècnicament també sobreeixia. Li pegava molt bé en la dreta i en l’esquerra, exquisit  colpeig  de baló a llarga distància per fer passes llargs als peus dels companys, i bon xut a porta amb les dues came

Guillermo xuta...xuta!!!!             Dintre i fora del camp un senyor. Guillermo era uns dels jugadors que vols que sempre estiga al teu equip pel tot el que facilita. Al seu costat tot pareixia senzill.             Eixe plaer a mi no me'l van deixar disfrutar massa, ja que sempre, per unes raons o altres, em tocava estar a la part contraria, però el seu talent es veia estigueres a la seua o a l'altra part. Guillermo aportava saber estar al camp, al seu lloc sempre preparat. Aportava pau i tranquil·litat, tant als seus com als contraris, sempre ficant ordre i suavitzant les males situacions, encara que de tant en tant també treia el geni, cosa prou normal amb els "safa-nories"(com diria Enrique) que alguna que altra vegada intentaven trencar els partits.             Guillermo sabia dirigir un equip, sabia quan hi havia que apretar i quan hi havia que aguantar, com es sol dir... té cabet per açò el futbol.             A més a més tenia visió de joc, les s

            LA MÀGIA DEL TEACHER'S FC.           Pinzellades de records                Quan vaig arribar al centre Josep de Ribera, allà per l'any 1986, el vaig trobar un centre mastodòntic, molt massificat, tant d'alumnes com de professorat, donat que jo venia del Vicente Gandia de Castelló de la Ribera, on havia iniciat la meua tasca docent en el curs 1982-83. Aquell era un centre menut, i especialment acollidor. El contrast fou brutal. Durant alguns mesos anava un poc perdut. Dos fets van fer que es produiren vincles d'apropament i d'amistat entre els companys del nou centre: el primer fou el Pla Experimental , (anomenada així l'experimentació de la futura llei d'educació: LOGSE, LOCE,...) amb companys que encetàvem una nova forma de portar endavant la nostra tasca educativa, i que de tant en tant ens reuníem al centre o a les famoses “jornades”com les de Benicàssim o les d'Alacant. Allí , la camaraderia surgia i entre reunió i reunió teniem te

Claramunt. Un jugador cinc estrelles. L’any 1996, com una festa entre setmana, vàrem rebre a l’Institut la visita de Josep Mª Claramunt Torres, exjugador del València i de la Selecció espanyola. Llegenda del futbol valencià. En la xarrada amb els alumnes va parlar de com és d’important tenir les idees clares quan se és jove i de com  poden ser d’enganyosos els enlluernaments de la joventut quan se és famós i es tenen diners. Cal tenir ben clara i ben prompte l’escala de valors que al capdavall ordenarà la vida. La seua presència de curt al nostre equip va fer inoblidable aquell partit. En l’entrevista que li feren els alumnes, a la pregunta de si es considerava un ídol, contestà “ No, no, ni molt menys. Pense que els ídols són inventats per les il·lusions de la gent i els mateixos protagonistes no en són conscients. Jo crec que els ídols són il·lusió de la joventut”. Més avant es considera “una persona molt oberta, molt fidel i molt lleial amb els meus companys i amics.” D’aix

In memoriam Pasqual Sanhipólito s’incorporà als Teachers precedit d’un prestigi que arrosegaba des de les primeres categories futboleres xativines que vigilava Paquito Coloma: “eixe xaval toca el baló amb molt de criteri.” Prompte se n’adonaren, els que no el coneixien, que havíem guanyat un bon jugador i un bon company; els que gaudíem de la seua amistat ho sabíem ja. Una mostra de criteri ens la va donar, guanyada la internacionalitat, quan vencérem als anglesos, professors del Longsand Community College. Guanyar 1 a 5 en camp contrari no és una gesta fàcil d’oblidar. No seria just silenciar la capacitat golejadora de Sanhipólito que en va marcar dos, després de la seua inoblidable reflexió, prèvia a l’encontre, quan, en veure que es quedava fora de l’alineació inicial, ens va explicar que el futbol és alguna cosa més que currículum i forma física... i al camp ho va demostrar, com queda dit.   En la crònica d’aquesta esportiva i bella història, l’any 2007 està marcat pe

TEACHER´S CLUB Dicen que las personas que pasan por nuestras vidas, los recuerdos, los momentos vividos con intensidad, son parte de nuestra esencia, y permanecen con nosotros siempre, a pesar del paso del tiempo. Mi relación con el TEACHER´S CLUB, vino dada por la invitación de mis amigos Miguel Simón y Toni Aparicio; “baja a Xàtiva los viernes a mediodía a practicar el deporte que te apasiona. Hay un buen ambiente y muy buena gente”. Les hice caso y cumplí cuarenta y pocos, después los cincuenta… y los sesenta… y como este deporte es maravilloso, ahora me encuentro maravillosamente instalado en los cuarenta y cinco. Deletrear la palabra            T  E  A  C  H  E  R´ S                       L                       U                       B Me evoca recuerdos, me sugiere momentos compartidos, me transporta a sensaciones vividas y experiencias intensas… T- La T de Teacher´s, recuerda el paso del TIEMPO, la TEMPORALIDAD, las TEMPORADAS secuenciadas, el TESÓN

Teachers, futbol i vida Francisco Aragón García, quan va arribar a Xàtiva a meitats dels 70, com que no coneixia el nom de la gent, ell els deia xato . Així se li va quedar a ell aquest malnom, o millor dit el nou nom, Xato. Si bé no va tenir l’oportunitat de cursar estudis secundaris, sí va tenir l’oportunitat, i la sort, que fos la necessitat i la vida lligada al futbol, qui fos la seva mestra. Es recorden moltes anècdotes dels partits sent ell el seu protagonista. Per exemple: a les notícies dels diaris a un partit de l’Olímpic a la Murta es comentava la notícia del gol tan estrany que va fer contra un equip que tenia un porter que va ser company seu, crec que a la pedrera del Betis. A un servei de córner el porter anava amb avantatge perquè el baló anava molt alt i el va agafar caient davant del Xato. Li va dir al porter: “...qué malo que es el árbitro. ¿Tu crees que ha pitado falta? ¿Te he hecho algo? Pues ha pitado falta”. El porter li va demanar a l’àrbitre, el qual li

Enrique Sarasol (Sarasol I) Sarasol Primer, per diferenciar-lo del germà José Maria que era Sarasol II, ha sigut un dels millors jugadors de pilota en la posició de rest que ha jugat als trinquets valencians. Sarasol va marcar una época en el món de la pilota, en la modalitat d’Escala i corda,  finals de la dècada dels 80 i, sobretot, la dècada dels 90 del segle XX. Va guanyar totes les competicions valencianes de pilota professional, el Campionat Nacional d’Escala i Corda l’any 1992 i el Circuit Bancaixa els anys 1992, 98 i 99. Va participar també en tots els campionats en la modalitat de Llargues quan la pilota va començar a internacionalitzar-se, Sarasol I formava part de la Selecció Valenciana que va guanyar tres Campionats Europeus de Pilota i que també va aconseguir tres voltes el Campionat Mundial de Pilota. L’any 2000 Sarasol I va ser considerat com el Millor Jugador del Món. Destaquem també que va guanyar sis voltes el Trofeu Individual Bancaixa, trofeu que només

El Teachers FC penja les botes Esta clar que tot té un principi i un   final. Els entranyables components del Teachers s'han fet grans i el seu mentor i promotor ha   cregut oportú baixar la persiana després de més de   25 anys d'activitats esportives i àpats diversos. Jo escric aquestes ratlles perquè tot i no haver format part del grup ( principal raó , visc a 400km de distancia) , sí que he tingut un cert vincle amb ells.   D'una banda perquè ens van servir de meritoris "sparrings" en la etapa inicial del Team 69 , posteriorment els "sparrings " vàrem ser nosaltres... ja, ja , i a última hora ja només es podia dir que jugaven ells amb alguna més que meritòria participació nostra..   Ja han passat a la història els estrets marcatges als que em sotmetia l'amic Elias, immortalitzats en un fantàstic pòster commemoratiu.     El 2n vincle i el més poderós en aquest cas, que un dels seus inicials components era el meu germanet Toni i no po

DANI DURÀ I EL CLUB DE FUTBOL TEACHER’S Va ser l’any que em destinaren definitiu a l’IES Josep de Ribera, en 1992, en setembre o octubre, no me’n recorde, vaig començar a jugar a futbol amb els companys professors i més. Tenia ganes de fer-me un home dret i fet, com no havia fet la mili, tenia eixa carència i va ser jugant i donant puntellons al baló on em vaig convertir en un home: Home responsable : malgrat les meues excel·lents condicions tècniques, i després de revisar el qüestionari que havia omplert per sol·licitar l’admissió i on havia eixit que era un irresponsable de collons i que havia de “ sentar el cap”, se’m va recomanar que jugara en defensa. I és veritat, allí vaig saber què era desviure’s per evitar que ens marcaren gols, vigilant els davanters i anticipant-me a les jugades, furtant i enviant lluny la pilota. Home  amb decisió : n’havies de tenir molta, ja que quan agafaves la pilota, començaven a arribar-te a les orelles diverses frases procedents de nomb

  Als Teacher FC Em demana el meu brother que escriga alguna cosa per als Taechers. La meua condició de mestre de “ginasia” no em permet comptar amb l’escriure com a una de les meues virtuts. Tot i això i en un esforç inexcusable em decideixo a complir el que per altra banda em resulta un plaer. Jo vaig arribar a Ribera allà per l'any 90 amb la lògica incertesa de qui arriba de “pardillo” a una nova destinació. Aviat els meus dubtes es van aclarir i ràpidament es van convertir en satisfaccions. Venia de Villena, població equidistant del meu poble però diametralment oposada al que en Xàtiva vaig trobar. No és que amb els castellans estigués malament, però que voleu que vos diga, som tant diferents. A Xàtiva em vaig trobar com a casa, la gent sou com Jo, com els meus. Prompte em vaig trobar ben acollit, i sens dubte en part la culpa la vau tindre els Teachers. Els divendres eren festa, el cap de setmana començava dijous. Carregar la borsa amb les equipacions i acudir a

SALVADOR, SAORO, VORO, SALVATORE VERGER El primer concepte que s’estudia en  les facultats d’economia i en aquesta mateixa assignatura en el batxiller és el cost d’oportunitat que ve a relacionar el  cost de la decisió presa amb el cost de la millor decisió rebutjada . Tots al llarg de la nostra vida tenim en compte aquest concepte  i de manera més o menys intuïtiva l’apliquem unes vegades de manera intranscendent com anar al cinema,   o quedar-se a casa, altres a mb conseqüència en l'esdevenir de la vida del que les pren.   Açò li va ocòrrer a Voro Verger, que és a qui li dediquem aquest post. Ens situem en la temporada 67-68, evidentment del segle passat, havia fitxat pel Centre d’Esports Sabadell, en aquella època  equip de la primera divisió espanyola, procedent de l’Olímpic. Voro ja despuntava des de l’institut   i més tard al juvenil de Francisco “Paquito ” Coloma, fàbrica de jugadors importants d’aquella etapa i coetanis del propi Voro, com Frigols (Betis, Saba

“T e achers Team”: sport, música i amics          Si alguna cosa hem d'agrair-li a Emili és la facilitat que ha demostrat per tal que els amics es troben a gust i amb la majoria de coses, sobretot d'intendència, resoltes. No crec que aquest mèrit siga atribuïble a l'època militar perquè, sinó recorde mal, el seu guardó d'alfèrez no combregava amb la seua mentalitat poc propensa a l'esperit que en aquella època es demanava als estudiants que accedien en l'estiu a allò que s'anomenaven “milicias universitarias”. Dels dos uniformes, el de diari pot servir -li per anar a fer bolets i el de vestir, que li deien “ de bonito ”, si encara el te: immolar-lo per sant Antoni i que el foc s'encarregue de depurar els improperis dedicats a la milícia “involuntària”.          Entrant en farina: fa uns anys en el teu acomiadament professional em vas dir que aquelles lletres et semblaven excessivament laudatòries. Doncs bé: el temps posa a persones i impression

TEACHERS FC Recorde el meu trasllat a l'IES Josep de Ribera en l'estiu del 1995. Quan va arribar el mes de setembre i el meu company Miguel Simón em va comentar que tots els divendres al finalitzar les classes es fa un partit de futbol, i després n´hi ha menjar, per a tots aquells que vullguen anar. Em desperta interés i li pregunte les condicions. Em diu, que cal pagar al mes una quantitat i entra tot, lloguer de terreny de joc i vestuari. El menjar, cadascú es paga lo seu. Vaig als primers partits amb respecte, perquè no sabia com desembolicar-me. Havien moltes persones importants i jo era un novell. No sabia si havia de pasar-li sempre el baló al director, al cap d'estudis o al polític o si els podia fer alguna entrada, fins que a poc a poc vaig anar agafant confiança i em vaig fer un poc mentider, buscant les ombres de la tribuna de la Murta o les ombres dels arbres en L´infantil, quan venia la calor. Aquells partits en el camp de L´infantil, quan era de te

TEACHER’S Fue un viernes cualquiera de finales de 1993, y como miembro de la junta directiva de la escuela de futbol del Olímpic, bajé al campo municipal de fútbol para hablar con el señor Rafael, encargado por entonces del campo municipal, ahora llamado “Paquito Coloma”. El señor Rafael del Campo , curiosa coincidencia, acondicionaba el terreno de juego para que los viernes jugaran unos profesores su partidito semanal en “nuestra” instalación y quería comentarle algo en referencia al campo, intuyendo que estaría allí. No recuerdo si el señor Rafael del Campo, el del campo, estaba, pero sí recuerdo a un acelerado y hasta emocionado Emilio Sala , versando todas las virtudes de su “colectivo” de jugadores aficionados veteranos, en su mayoría profesores de instituto. Me hizo varias ofertas, todas seductoras, para que fuera a casa a por unas botas y jugase con ellos: que si disfrutaría mucho, que si lo pasaría muy bien, que iría “sobrado” y me divertiría. Lo cierto es que ese