KIKE

           LA MÀGIA DEL TEACHER'S FC.

          Pinzellades de records

              Quan vaig arribar al centre Josep de Ribera, allà per l'any 1986, el vaig trobar un centre mastodòntic, molt massificat, tant d'alumnes com de professorat, donat que jo venia del Vicente Gandia de Castelló de la Ribera, on havia iniciat la meua tasca docent en el curs 1982-83. Aquell era un centre menut, i especialment acollidor. El contrast fou brutal. Durant alguns mesos anava un poc perdut. Dos fets van fer que es produiren vincles d'apropament i d'amistat entre els companys del nou centre: el primer fou el Pla Experimental , (anomenada així l'experimentació de la futura llei d'educació: LOGSE, LOCE,...) amb companys que encetàvem una nova forma de portar endavant la nostra tasca educativa, i que de tant en tant ens reuníem al centre o a les famoses “jornades”com les de Benicàssim o les d'Alacant. Allí , la camaraderia surgia i entre reunió i reunió teniem temps per al divertiment i la confraternització. Dels companys que assitíem a aquestes jornades es forma cap a l'any 1990 la famosa Confraria de llèpoles i golafres, però, això és una altra història. El segon element fou la pràctica de l'esport. En un principi jugàvem alguns professors  al futbol-sala, conegut en aquella època pel “futbet”, en una  lliga escolar amb els alumes de COU, però alguns incidents ens ho va fer replantejar, i decidírem no continuar. En aquella època , un company, Emilio Sala alternava les classes d'economia entre el Josep de Ribera i el Centre de Formació Professional, posteriorment batejat com La Costera. A través d'Emilio començàrem a jugar alguns partits entre els dos centres, en les festivitats respectives de Sto. Tomàs i Juan Bosco, celebracions de les festivitats respectives. Serà a partir de 1990 quan s'estableix de manera regular ( tots els divendres a les 15h) la competició fubolística entre els 2 centres.

             La veritat és que els Teacher's va suposar per a mi, a més de la pràctica del futbol , (esport en el qual tenia poca pràctica, el meu era i és l'handbol), endinsar-me en un món diferent, tot i estar al mateix centre semblava un altre. La sana rivalitat futolística setmanal contral els companys de la FP va crear uns lligams més forts entre un bon nombre de professors del Ribera, “els futboleros”, que gaudíem del petit privilegi de no tenir ningú de nosaltres la darrera classe del divendres per poder començar amb puntualitat el partit. Al llarg de la setmana, especialment a l'hora d'esmorzar, bona part de les converses giraven al voltant del partit de la setmana anterior, i a mesura que s'acostava el divendres parlàvem del proper partit.

             A mesura que passava el temps, aquells rivals que jugaven amb l'equipació del Betis, nosaltres ho feiem amb la de Camerun, anaven convertint-se en cares familiars. Depreníem els seus noms i malnoms, xarràvem amb ells abans del partit o en finalitzar , dinant tots plegats en algun dels restaurants de la ciutat. Al poc de temps s'havien convertit en els nostres companys .L'esport havia fet la seua màgia: transformar a desconeguts, tot i treballar a 20 metres de distància els uns dels altres, en amics.

             Superada la rivalitat Instituts (Ribera i Simarro) i FP, decidírem canviar l'estratègia de la compeició, ara erem tots Els Teacher's, i ara hi havien 2 equips , l'un capitanejat per Emilio Sala i l'altre per Jacint Martinez. En aquesta època s'ampliaren les fitxes a altres coneguts que no pertanyien al sector de l'ensenyança: ex-jugadors de futbol,, banquers, fotògrafs, metges, funcionaris locals, policies, botiguers, empresari, etc... Els dinars es van convertir en animades tertúlies, que ens permetia conèixer detalls professionals, personals i íntims dels companys, cosa impensable fora d'aquest context.

              En l'any 2000, es produirà un altre fet que acabarà de donar als Teacher's una dimensió extraordinària, impensable 10 anys abans, quan vam començar a jugar, el fet era que anàvem a jugar un partit a Anglaterra contra professors del centre anglés del St Neots. Aquest centre pertanyia a la mateixa associació internacional que el Ribera, l'associació “Horizon”. Els artífex d'aquest encontre , i d'altres dos més, van ser Jacint per la part nostra i Graham per la part anglesa. És dificil expressar els sentiments que per a mi, i supose que per a molts companys, van suposar aquestos partits. Des del moment que se'ns va plantejar la possibilitat d'anar-hi i vaig tenir que gestionar el “bono”, vaig entrar en un carrussel d'experiències noves: quan es concretaren les dates i pagàrem els passatges de l'avió, quan s'assabentàrem del “plannin” del cap de setmana, la preparació del partit, jugant al mateix equip aquells que anàvem a desplaçar-nos, (fou de les poques vegades que hi vaig coincidir al mateix equip amb Emilio i Jacint), i finalment el viatge en si mateix. Dies de camaraderia, que ens transportava a la joventud, a deixar per uns dies els compromisos laborals o familiars, i convertir-nos en camarades d'una aventura meravellosa, en turistes àvids de veure coses noves, probar menjars i begudes diferents (sobretot les pintes de cervesa) acompanyats en tot moment per guies nadius, que a l'igual que ens havia passat 10 anys abans, van anar passant de rivals-desconeguts a companys i amics. Novament la màgia del Teacher's havia aconseguit la seua transformació.

              A més d' Anglaterra recorde el viatge a Tenerife, amb la inestimable col.laboració d' Enrique Muñoz “Coca”, o la meravellosa expedició del Teacher's FC a  Oporto, amb Jose Luís Aznar com organitzador, i la més recent, fa ara 2 anys , a Amsterdam, novament amb Jacint Martínez al front de l'expedició . Els resultats esportius no els conte,  a la revista El Nostre Institut estan les cròniques; però les divertides experiències viscudes en cadascun d'ells les portaré sempre com uns dels millors moment viscuts amb els Teacher's.              No seria just dir que tots aquestos anys de futbol i camaraderia no hagueren sigut possible sense la col.laboració de molta gent: Jacint Martínez, com ja hem mencionat reiteradament, Jose Luís Aznar, Vicent Martínez, Rafa Buforn, que al llarg d'aquestos anys s'han encarregat de diferents tasques del club; però vull d'estacar especialment a Emilio Sala, ell ha sigut l'esperit del Teacher's FC des de la seua creació, el nostre Merlín, Gandalf o Harry Potter, com vulgau dir-li,o simplement “Benimeli”. Ell ha sabut mantenir units un grup tan heterodoxe, tan nombrós i al llarg de tants anys.

             Un altre fet que colpeja amb força els meus records era arribar al “camp infantil “ i trobar-nos en cada vestidor la samarreta, la pantaloneta i les calces, tot perfectament doblat i amb el número a la vista per tal que l'identificàrem. També recorde que quan en la lliga de deveres, jugaven algun partit de gran rivalitat , com un Barça-Madrid, etc., el mimetisme estava clar, Emilio s'encarregava que hi hagués una replica del partit a nivell casolà. He de confessar-vos que sempre hem vestit l'equipació que li ha donat la gana a ell, i sempre estava d'allò més bé l'equipació escollida (que n'eren moltes i variades). L'única queixa, era el tallatge de les samarretes, massa M i poques L o XL ,i és que tots no teníem el tipet de Benimeli.

             També recorde els sopars de cloenda de temporada, les negociacions prèvies amb Jacint primer i a tres bandes després (calia afegir a Vicent Caballero). Després de les paraules de rigor es visionava algun audiovisual (ara són prou comuns, però en aquella època no ho era), i a més s'entregaven trofeus als jugadors més destacats, o un detall amb aquells que havien patit alguna lessió que els havia apartat un llarg temps de l'equip,o donar una samarreta a tots els components del club, fins i tot a algun convidat que apareixia eixe dia … . Tot açò es podia fer per la gestió econòmica,”bolsillo derecho, bolsillo izquierdo”, i la dedicació al club d'Emilio Sala. És cert que a partir de la seua retirada, per prescripció facultativa, com molts altres companys, els Teacher's van perdre eixe gran soport anímic que ens injectava molta moral (dins i fora del camp). A més , prompte es van sumar altres companys per motius semblants: Vicent Martinez, Guillermo Sala, Jacint Martínez, Miguel Simon,...., els anys no perdonen, però els records dels bons moments perduren.

             Tot i la intenció positiva d'aquest article per part meua, no voldria acabar aquesta reflexió personal sense recordar els companys que ens han deixat al llarg d'aquestos anys:.  Pasqual Sanhipòlito, un amic dins i fora de la pista, un “gentelman” en tot moment, fins i tot per mostrar la seua disconformitat en l'alineació oficial al primer partit d'Anglaterra. El temps li donà la raó, fou el “pichichi “del partit amb 2 gols. Toni Garcia, vul destacar la seua bonhomia dins i fora del camp,  tot i que la seua participació fou més breu a tots ens deixa impactats la seua sobtada mort. Finalment Robert Bohigues, company al terreny de joc i al departament de Valencià del Ribera. El seu joc seriós i consistent no estava exempt d'una gran esportivitat reconeguda pels companys i pels rivals. Quan els recorde a tots ells, me n'adone de l'enorme sentit de la màxima llatina “CARPE DIEM”. Aquest és el sentiment que m'ha trasmés exactament els Teacher's FC., m 'ha permés gaudir de tots els bon instants que ens ha donat la vida amb els companys i els amics, i quan recordem eixos meravellosos moments al llarg d'aquestos 27 anys, tots els nostres amics hi estan allí també, gaudint amb nosaltres.

SALUT COMPANYS I LLARGA VIDA ALS TEACHER`S !

KIKE MARTÍNEZ