TONI PERALES
La meua relació amb ell
no va fer més que créixer, perquè no sols compartíem treball,
l’aficció esportiva a diverses modalitats també eren comunes. En concret en
aquella època, Toni s’iniciava en el tenis i el club de La Llosa era lloc
d’encontre i de teixir una relació d’amistat que ha perdurat fins huí que el
seu fill Tono ens ha anunciat la mala nova. D’aquella època naix el sobrenom
que li ha acompanyat al llarg de la seua vida ¨Bareta¨, estava de moda una
sèrie de televisió protagonitzada per un policia de Nueva York vestit amb
samarreta i lluint “bragons”, i com a Tonet li agradava anar paregut, des
d’aleshores va quedar batejat.
En la qüestió estrictament
professional vam sintonitzar i col·laborar amb la directiva que es va fer
càrrec del centre en el 81 amb Juanjo Ruiz, Luis Villacè, Conxa Blàzquez o Paco
Corell entre d’altres, tot i participant
i aportant la seua experiència i habilitats amb el maneig del metall de cara a
les exposicions que vam dur a terme. Huí encara es pot observar l’escultura
a l’exterior del centre que dóna a la cara del Teatre dissenyada per Paco
Corell i duta a terme per Toni des de l´ esbós fins la realització material.
Paco Corell huí és un reconegut escultor que va començar la seua marxa en el
taller de Toni i de la seua mà.
Ara que fa un any de la
DANA no puc oblidar la “Pantanada de Tous” que va interrompre les classes
tant de l’institut com de l’escola, convertint els 2 centres en magatzems
de materials per a socórrer els damnificats. El taller de Toni ,tant ell com
els seus alumnes, va estar col. laborant de manera ininterrompuda. Em ve a la
memòria el viatge organitzat per l’Ajuntament per anar a Carcaixent a repartir
ajuda i col·laborar. Al front de l’expedició es trobava el nostre company
Paco Juan, ajudat per Pepe Satoca, Armando Fernandez , Toni i jo mateix, va ser
un dia inoblidable per la satisfacció del deure complit, els agraïments dels
afectats i la compenetració amb que vam treballar. El servei al poble li va
despertar el cuquet de la participació ciutadana i posteriorment va participar
en les eleccions locals formant part de les candidatures encapçalades per
Alfonso Rus, sent elegit regidor en totes les que es va presentar.
Però, tot no era
docència ni millora del funcionament del centre, també cabia la pràctica
esportiva, en este cas canviàvem de pilota de tenis convertint-la en baló
de reglament de futbol o de futbet. Primer en el pati, organitzant campionats i
jugant contra els alumnes per tal de fomentar les activitats extraescolars de
la mà de Vicent Caballero. Més tard, aprofitant que el patró de l’escola era S.
Juan Bosco i de l’ institut S. Tomás de Aquino, i coincidint les 2 festivitats a
finals de gener, vam organitzar un partit a la Murta entre els professors dels
dos centres, amb una bona presència d’alumnes a la graderia. Que temps aquells
!! Toni va ser un dels puntals de l’equip de l’escola i, com a tots ens
va agradar l’activitat, la vam repetir algun any més , sent l’embrió del que més
tard es convertiria en el TEACHER’S F.C.
L’activitat del Teacher’s
consistia en un partit de futbol setmanal, al principi en equips de centre
(escola vs institut), encara recorde la rivalitat entre Pepe Calabuig i Toni, o
amb Miguel Simón però, mai va arribar la sang al riu. Passat un temps ja
no eren equips de centre, érem tots del Teacher’s, donant entrada a amics i
figures del futbol local. L’activitat esportiva no podia acabar en el partit
del divendres, sinó amb un dinar de confraternitat que al llarg dels anys
ens va portar a gaudir de bona quantitat de restaurants de Xàtiva i del
voltant. No cal dir que Toni, home de “bona barra” i bon conversador gaudia
tant al camp com a la taula o la tertúlia posterior. Al dia de huí encara ens
reunim dues o tres vegades a l’any, recordant vells temps. Malauradament ja fa
alguna reunió que Tonet no ens acompanyava.
Altra activitat
esportiva en la qual ens vam iniciar tots dos va ser l’ esquí. Al
principi vam tindre que aprendre en companyia dels alumnes, però prompte ens
vam incorporar a la tasca de monitors, per tal de facilitar l’activitat als
alumnes. Quina força tenia Toni en les cames, que valent era!, acompanyat d’un
centre de gravetat baix li donava unes prestacions que als altres ens costava
prou més. Va ser tanta l’aficció que vam agafar que quan venien festes o caps
de setmana agafàvem el cotxe amb la família si era Nadal o tots dos sols, si
era cap de setmana, i marxàvem.
Com passàvem tantes
hores junts teníem infinitats d’anècdotes que podria contar com, els
dinars que preparàvem al seu xalet de Barxeta o de la jàssena que Rubén i
jo li vam ajudar a construir en el xalet de Canals, sempre ha sigut molt hàbil
amb el bricolatge: mobles de cuina, calefacció central, etc.
Els últims anys i degut
a les malalties que li afectaven no ens veiem molt sovint, no
obstant quan baixava del xalet sempre passava per davant de ma casa i
moltes vegades parava i ens posàvem al dia de les malalties dels dos.
Quan un amic se’n va hi
ha un amor que es perd. És un dolor, una tristesa que deixa l'ànima
embargada... Però, al mateix temps, perviuen en nosaltres els records de
petjades de “carinyo” vertader, que ens han de servir de consol. (luviva)
Una forta abraçada a Mari Carmen per haver cuidat tan bé a Toni, amb
l’inestimable ajuda de Tono i Sara i el “carinyo” dels Bessons
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada