XATO ARAGÓN, L'ÚLTIMA

                                         XATO, QUE!

L'última foto amb nosaltres

 Diumenge per la vesprada jugava l’Olímpic a La Murta i els que arribàvem al camp ens vam trobar una ambulància medicalitzada amb personal sanitari treballant amunt i avall, just enfront de la porta principal. No li donàrem importància, inclús vam comentar si era perquè l’assistència sanitària tornava a La Murta.

Al començament del segon temps un aficionat que venia del carrer ens va comentar que semblava que els sanitaris havien assistit a Paco Aragón i que havia mort. Realment els professionals no li havien dit absolutament res, era un rumor que circulava pel carrer.

Volia pensar que no era cert, però ho havia d'aclarir i prompte si era veritat o no. Ja no vaig prestar cap atenció al partit, la millor opció era contactar amb Vicent Martínez, veí i amic de Paco. Malauradament la notícia va ser confirmada de primera mà, el Xato ens ha deixat en horari futboler de tota la vida i a 50 metres escassos del camp on va triomfar.

El Xato va començar la seua carrera futbolística, igual que el seu germà Santiago, a la Balona Linense . Allí va heretar el malnom de Xato que ja li deien a Santiago i que ell es va encarregar de propagar des de la seua arribada i l’ha acompanyat tota la vida. Va aterrar a Xàtiva de la mà de Miguel Sarrión i el seu enllaç en el Betis, Paco Frigols, en la temporada 72-73 acompanyat d’alguns companys andalusos del Triana, filial del Betis. No era la primera vegada que el Xato xafava La Murta, va ser el 06-02-72 defensant els colors verd-i-blancs del Triana (0-0). D’aquell equip titular, quatre jugadors, a la següent temporada vestien el blanc de l’Olímpic, a saber: Pacum, José, Aragón i Genado; D’aleshores cap ací José i Aragón són xativíns de ple dret . Genado (arquitecte sevillà d’èxit) fa poc de temps encara va vindre a visitar amics i amigues de joventut. Va morir en 2022.

Tots els que el coneixíem erem sabedors de la seua la simpatia, saber estar i bonhomia que el

caracteritzava. Recorde que en aquella època,  el camp estava pràcticament ple i els futbolistes eren admirats i molt populars i com contava el seu fill Paco (en l’article que li va dedicar en aquest blog), quan el saludaven pel carrer, com no sabia el nom de tots contestava amb un: XATO, QUE!

Les característiques futbolístiques del Xato són incomptables i altres amb més criteri tècnic que jo les expliquen millor, però el que si sé és la dificultat del rival per furtar-li la pilota, la capacitat de protegir-la, d’atraure defenses contraris i alliberar els companys de la pressió i facilitar-los el treball. Mai fugia del xoc, estava  en la seua salsa, l’únic enemic que tenia en el futbol era la bàscula.

Anècdotes en tenim de tots els colors i condiciones, per la relació d’amistats tan gran que ha fet. Vaig a contar-ne una que crec  no és molt coneguda. En el partidet dels dijous, que el primer equip solia jugar contra el juvenil, es produïx una entrada en la qual un jugador del juvenil, un xic moreno, flac, fibrós i aguerrit ix malparat –luxació de muscle- amb el consegüent revol per la situació. El Xato que estava a l’altra part del camp, arriba corrent i en dos moviments precisos el braç va tornar a la normalitat, com si un traumatòleg experimentat l’haguera assistit. Altra curiositat, mai va coincidir amb Juano, altre referent en la davantera de l’Olímpic. Juano va tornar a l’Olímpic en la temporada 81-82 i la retirada del Xato va ser en la 79-80.

Però no tot era futbol, des de pràcticament la seua arribada a Xàtiva, compaginava el futbol amb un treball que després el portaria a muntar el seu propi negoci, ajudava en la tenda de SETABIS SPORT, i de fet es va fer un expert en encordar raquetes . Aquesta exposició del seu treball de cara al públic encara el va fer més popular si cal, donant a conéixer la seua simpatia i bon caràcter, a més dels consells tècnics del material que venia. Ja en la seua tenda, mai oblidaré les botes Puma que em va vendre i la discussió que vam tenir al voltant de si havien de ser amples o cenyides. Li vaig fer cas i em vaig quedar les justetes gràcies al seu dot de persuasió, però el meu rendiment mai va millorar.

Ja instal·lat en el seu negoci DEPORTES ARAGÓN va crear i patrocinar un equip de futbol sala amb jugadors de la talla de Toni i Rafa Rus, Emilio Català, Pascual Moscardó o el mateix Xato que exercia de jugador i entrenador. Van ser campions del segon Trofeu de futbol sala de Xàtiva (1980) i en un acte de generositat li va donar el trofeu a Pascual.

Equip de deportes Aragón

A principis dels noranta del segle passat, un grup de professors dels instituts de Xàtiva van fundar el TEACHERS F.C. nodrint-se de professors, però amb les portes obertes per amics i VIPS. El Xato Aragón pertanyia als dos últims requisits i divendres a l’hora de dinar féiem el partidet de futbol onze. En aquella època El Xato havia fet l’últim canvi laboral, s’alçava al voltant de les tres del matí i acabava la jornada al voltant de migdia, agafava la bossa i a jugar a futbol i si calia després a dinar  amb els companys. No sé on destacava més, en el camp, en la taula o en les xerrades que soltava.

TEACHERS F.C.

D’aquesta època tinc un record i dos frases... Era un divendres, un patrocinador ens regalava dos equipacions. Aquell dia havíem d'estar tots els components per a la foto. Vam coincidir en el mateix equip Verger, altre VIP, el Xato i jo; mai havien jugat junts i de sobte la màgia va aparéixer, es passaven la pilota sense mirar, al peu, al forat, sempre elegien l’opció més adequada i jo espectador privilegiat i sense pagar entrada!. El Xato tenia aquesta gràcia andalusa que tot ho inundava. Tinc en la memòria moltes més anècdotes, algunes escatològiques, altres de burlar-se d’ell mateix; em quede amb aquestes dues: “no corras que es peor” que la soltava quan un company anava al baló i ell veia que no arribava, o la famosa, en principi atribuïda a un bètic “de tronío” com era Rogelio, també relacionada en córrer “correr es de cobardes” que la soltava als amics com Pascual que anaven canviant el futbol per les carreres.

rebent la samarreta commemorativa de mans de Vicent

No recorde quan va ser, però de sobte Paco va deixar de vindre a jugar sense motiu aparent. Un dia me'l trobe pel carrer i em confessa que en el treball havia caigut de la caixa del camió, a partir d’ahí , a poc a poc va començar el declivi del Xato que ha durat fins ara. Allà pel 2017 quan vam tancar una etapa dels TEACHERS F.C., el seu fill Paco ja posava en relleu el deteriorament físic que patia son pare. Han passat huit anys des d’aleshores i la situació, com no podia ser d’altra manera ha anat agreujant-se, però sempre ha comptat amb la ferrea voluntat  de Consuelo, Paco, Dani i la resta de la família, de fer-li la vida fàcil, agradable, plena d’ afecte i d’amor . 

Podeu estar ben satisfets pel deure complit.

BENI