saoro verger

SALVADOR, SAORO, VORO, SALVATORE

VERGER

El primer concepte que s’estudia en  les facultats d’economia i en aquesta mateixa assignatura en el batxiller és el cost d’oportunitat que ve a relacionar el  cost de la decisió presa amb el cost de la millor decisió rebutjada. Tots al llarg de la nostra vida tenim en compte aquest concepte  i de manera més o menys intuïtiva l’apliquem unes vegades de manera intranscendent com anar al cinema,   o quedar-se a casa, altres amb conseqüència en l'esdevenir de la vida del que les pren.

  Açò li va ocòrrer a Voro Verger, que és a qui li dediquem aquest post. Ens situem en la temporada 67-68, evidentment del segle passat, havia fitxat pel Centre d’Esports Sabadell, en aquella època  equip de la primera divisió espanyola, procedent de l’Olímpic. Voro ja despuntava des de l’institut   i més tard al juvenil de Francisco “Paquito ” Coloma, fàbrica de jugadors importants d’aquella etapa i coetanis del propi Voro, com Frigols (Betis, Sabadell), Olivella (Valencia) E. Terol (Valencia, Murcia), Copoví (At. Balears), Ballester (Elche, R. Madrid), i en el primer equip on va coincidir amb jugadors com Úbeda, Richart, Llopis, Chorques, Lorente i Queremón entre d’altres, amb els tres últims coincidiria posteriorment. A pesar d’estar rodejat de tan bons jugadors, ell sempre era el migcampista que havia de fer funcionar l’equip, per tant, jugador clau en tots els equips on ha jugat, però, aquest tipus de jugadors que han de pensar no sols es preocupen de conduir l’equip, també d’altres qüestions de la vida, com per exemple, la universitat, perquè la vida de futbolista és curta i hi ha que llaurar-se un futur, i clar, compaginar futbol professional i universitat és difícil. Si en l’actualitat açò sembla complicat, fa cinquanta anys més encara, ni tan sols hi havia classes de vesprada a la Universitat de Barcelona. I en aquesta circumstància hi ha que decidir, entreno pel matí, classes a la universitat també al matí, i ací és on entra el concepte de cost d’oportunitat, la continuïtat implicava deixar els estudis, la família, els amics i possiblement ara  estaríem escrivint aquest post d’altra manera; la renúncia, tingué com a conseqüència no debutar en primera divisió. Cal recordar que aleshores no hi havia canvis de jugadors en tot el partit, si de cas el porter i de manera restrictiva, per tant era més complicat entrar en l’equip. La decisió li va costar un poc, però abans de nadal ja se’l podia veure pel “convent”, la facultat d’econòmiques estava situada en un antic convent i els cap de setmana defensant la samarreta del Borriana.

Fins aleshores, Salvatore havia sigut un dels jugadors de més classe que havia tingut l’Olímpic i resultava curiós veure’l en els cromos, prompte ens vam assabentar que  tornaria a jugar a la Murta, però a partir d’eixe moment i per sempre lluint  la samarreta de l’equip rival. Com hem comentat, Borriana, Gandia, etc.

 A l’estiu del 70,  jo havia aprovat PREU i després de moltes indecisions i xarrades amb el meu amic Josep Lluis ens decidírem a iniciar econòmiques. Al mateix temps ja feia algun temps que practicàvem tenis en la pista de ciment de J. Lluis. Eren els ingredients perfectes... esport i economia, i sempre que faltava algun jugador, tots em buscaven, fins ara que encara ho fan.  Un matí estava jo dormint tranquil·lament, quan em toquen a la finestra i a l' eixir de l’habitació em trobe a J. Lluis i el seu cunyat Saoro donant-me pressa que teníem partida enseguida. Jo, com sempre, obedient, raqueta a la bossa  i cap a la pista. Des d’eixa partida hem mantingut una excel·lent relació d’amistat que ha sobrepassat, el tenis, el futbol i fins i tot l’economia on ell ens duia l’avantatge d’estar acabant i nosaltres començant, sempre el vam tindre com un referent.

Eixa temporada defensava els colors de l’Algemesí, població en meitat de camí entre Xàtiva i València, perfecte per a fer-li un seguiment exhaustiu, fins i tot algun entrenament. D'eixa temporada tinc més d’una anècdota com per exemple, un dimecres que jugaven, atengueu!, Copa de S.E. El Generalísimo, (Franco), i jo com quasi sempre anava en el cotxe acompanyant a Voro. Arribem al camp i el saluda més que efusivament un senyor amb jaqueta creuada, pèl ros, no massa alt, ben guaixat i fumant un habano dels de reglament, li pregunte de qui es tractava i em va dir que era el representant que en el seu dia el va dur a Sabadell, no li vaig prestar atenció al nom, amb el pas del temps, el nom que em va dir va començar a circular per tot arreu del món del futbol com a un  dels més importants, sinó el més de tots, es tractava d’Alberto Toldrà, en l’actualitat,  la seua agència porta els jugadors més importants de primera divisió. L'entrenador de l’equip era Vicente Dauder, aquest junt a l' entrenador del juvenil, Paquito, i un dels últims, Ramón Miralles són els que més li van impactar. Dauder era un home gran, de veu greu, que sols veure’l de cara ja impressionava, amb forta personalitat, preparadíssim i molt de món corregut. Havia pujat  Las Palmas a primera divisió, per tant totes les pilleries que li plantejaven els jugadors les resolia de manera ràpida i contundent. Sempre em ve a la memòria el que li va succeir a un jugador menut i nervioset que després d’aparèixer la convocatòria li pregunta: “Míster, quin número duc jo?”, el míster li contestà “el 18”, i Sansimón, que era el jugador i el tenim en l’àlbum de Voro, es quedà perplex i digué, “Míster només hi ha 16 dorsals”, “doncs serà que avui vostè no juga...” li contesta, no fa falta descriure la cara que li se va quedar al jugador. L’estada  a Algemesí va ser molt fructífera per a l’equip i pel retrobament de vells companys de l’Olímpic  que ja havíem comentat com Queremón, Chorques o Lorente. Com sempre, tot no era futbol i ja abans d’acabar la carrera de la mà d’Ernest Lluch i acompanyat de l' avui conseller d’Hisenda, Vicent Soler entrava a formar part del departament d’Estructura Econòmica i sempre que hi havia una xicoteta possibilitat, la partida de dobles amb Josep, Paquito i jo mateix.

En acabar la carrera d’econòmiques es va quedar de professor al departament abans esmentat, on se li oferia un brillant esdevenir  com a professor universitari, sense oblidar-nos del futbol i altre element que no havíem nomenat, les milícies universitàries que solapaven l’inici de la temporada i el principi de curs amb la finalització del campament.  Tot ho dúiem avant.

Acabada l’estada a Algemesí continuà a Dènia i Canals vàries temporades, de Dènia només vull recordar el restaurant Platja Bona i Bona Platja on els jugadors eren rebuts com a reis, “casi na”, encara que és una ciutat molt volguda per a mi, de fet estes lletres estic escrivint-les, “aquí a Dènia”, que diuen els Deniers, molt poca relació futbolística vaig tenir en esta ciutat amb ell. En l’època de Canals va compartir equip amb el seu amic de l’ànima Sergio, migcampista defensiu de gran qualitat i molt treballador i el seu germà Ferran, un extrem rapidíssim amb una visió de la jugada magnífica, tots ells baix la direcció tècnica de Ramon Miralles. Com tots eren de casa alguna vegada em convidaven a vestir-me de curt en el partidet de dijous, no cal dir el content que em deixaven i tampoc cal dir com d' impensable seria la proposta si el Mister hagués sigut el nostre amic Toni Aparicio, evidentment eren altres temps.

Que jo sàpiga, estiguent en Canals va ser la única vegada que seriosament se li va plantejar la possibilitat de tornar a l’Olímpic. Havia acabat la temporada en el Canals i d’un mode poc ortodoxe, es va comprometre per a la temporada venint. A la vegada, a Xàtiva, naixia  un moviment   espontani per a que l’ídol tornés i de fet es van establir relacions amb ell i estava tot perfecte a excepció d’una xicota complicacioneta, l’autorització del Canals, Joaquín Yagüe que complia la segona etapa en la presidència de l’Olímpic i Salvador marxaren a Canals a demanar la carta de llibertat, petició ràpidament denegada i de nou a bord del MG i cap a casa. I ací s’acaben els intents de la tornada de Verger a l’Olímpic.

La vida futbolística va paulatinament acabant entre Dènia i Canals, mentre que la universitària creix,  però no massa, altra vegada el cost d’oportunitat, possibilitat d’oposicions a la Dipu d’assessor en les comarques o continuar en la Universitat. Oposició aprovada, inicia un període curt de temps exercint i més tard absorbits per la Conselleria a treballar a València i aixina tota la vida.

Tornant al futbol, les lesions  al genoll i el pas inexorable del temps el retiren del futbol, però no de l’activitat esportiva, el tenis passa a ser la prioritat, tant en individual com en dobles, obtenint resultats molt satisfactoris. Els futbolistes reconvertits en tenistes donen molt bon resultat: Sarrión, Juano, etc. Però no s’acaba ací ni el futbol ni l’Olímpic, Doro Llueca, pare, es proposa  fundar l’Olímpic de veterans i ho aconsegueix salvant i resolent les dificultats que plantegen, club i ajuntament. Crea un equip al voltant de Saoro que a la vegada recluta  amics i ex jugadors de l’Olímpic arribant a guanyar el campionat de veterans en més d’una ocasió

.

Passat un temps les dificultats administratives s’agreugen i s’acaben els veterans, ja sols ens queda el tenis.... i la música, vaja la música, en altre post d’aquest blog podeu comprovar el nivell musical de l’artista.

El Teachers és l’última samarreta que ha vestit un crack que en el seu moment haguera pogut jugar en primera divisió, però que va gaudir del futbol en altres nivells, que hagués pogut ser catedràtic d’universitat, i va renunciar a la carrera docent, en política haver escalat fins a conseller i no va passar de director general i molt poc,  tanmateix ha gaudit de la vida explotant eixes condicions físiques i intel·lectuals al seu abast i mai,  mai, ha tirat en falta allò que hagués pogut ser i no fou.