ROBERT BOIGUES

ROBERT

Quan una persona coneguda  mor sense tindre l’edat  que considerem propia per deixar-nos, automàticament posem en funcionament mecanismes d’autodefensa per tal de justificar-nos i creure que hi ha algun  factor determinant que ha dut a l’amic al fatal desenllaç. Ens fixem en el pes, també si fumava, si bevia més del compte, o tenia una vida dissoluta, tot per buscar una disculpa que en el més íntim del cervell  ens duga a la conclusió que a nosaltres no ens pot ocórrer el que li ha passat a l’amic desaparegut.

Doncs bé, el cas del nostre benvolgut ROBERT, no li se poden aplicar cap dels paràmetres abans esmentats, ni fumava ni bevia ni res que li poguera  perjudicar la seua salut. Tenia una condició física envejable, feia una vida sana i saludable, excessos pocs per no dir cap, practicava diversos esports,  és a dir, que en el cas del nostre amic demostra que no hi ha cap circumstància que a priori ens puga tranquil·litzar als que quedem per ací. Per tant, en casos com este queda demostrat que tots estem en el bombo de la “sort” i que no depén ni de l’edat ni de la condició física.

Si no recorde mal, Robert és va incorporar a l’institut el  curs 2008-9, però ja teníem referències d’ell via amics en comú. Tots els principis de curs els futbolers revisàvem les noves incorporacions de professors i oferíem als nous la possibilitats d’integrar-se al Teachers.F.C., com deia abans, Pasqual ja m’havia posat al corrent de les qualitats esportives de Robert, i només comentar-li si li apetia jugar totes les setmanes al futbol automàticament va dir que sí de molt bon grau. Si em permeteu contaré l’anècdota del seu primer partit: al club pertanyien professors, amics i solíem buscar ex-jugadors i altres companys que li donaren nivell al joc. Entre d'altres venia un funcionari de l’ajuntament que en la seua joventut havia arribat a jugar en la 2ºb, i quan va veure a Robert i va comprovar que li tocava jugar al seu equip va vindre cara a mi desaforat perquè jo m’havia arreglat l’equip i a  ells els havia donat a “eixe home major” i ja veuríem què passava. I va passar que Robert va fer un partit extraordinari de mig centre defensiu, que no soles va deixar bocabadat a l’interpel·lant, sinó a tots, tots..., i a partir d’ahí ja mai més va tenir problemes de que  no encaixava en els equips, se’l rifaven. I que poquetes vegades jugàvem junts.

Ell solia jugar, com hem dit abans, de mig centre defensiu o de defensa central, en funció de les necessitats de l’equip, li era indiferent, de cap anava molt bé, amb els peus, un jugador amb molt bon tractament de la pilota, dur i noble com tenen que ser els defenses. 

La pràctica   esportiva té diverses vessants: uns fan esport per estar bé físicament, per relacions socials, per moda, per guanyar..., per a altres és una manera de viure, de sentir , d’estar i de comportar-se que no sols es reflecteix en l’esport sinó en totes les facetes de la vida: actitud positiva, motivació, intel·ligència, fair-play, capacitat de sofriment, solidaritat, perseverança, paciència... . Robert pertanyia a este grup, i no sols les posava en pràctica de manera individual sinó que les feia extensibles a l’equip.

 I en l’aspecte professional, tinc constància que  actuava de la mateixa manera. Quan es va anunciar per les xarxes socials la seua mort, molts antics alumnes van expressar la seua tristesa per la desaparició de Robert, un dels pocs professors que, reconeixent que ells  no eren model d’alumnes, sempre els tractava de manera educada i a més a més  feia l’impossible perquè aprengueren tant els continguts com totes aquelles qualitats que després farien servir en la seua vida. També soc testimoni directe del tracte amb els seus alumnes en el viatge a la neu que vam fer a Andorra, des de l’autobús, l’entramat de conscienciació i vigilància a les habitacions, passant pel recull de material d’esquiar,  l’ajuda a fer-lo servir, les classes teòrico-pràctiques  als més endarrerits i una vegada tots amb els monitors, a gaudir d’unes baixades amb el amics, i vaja quin estil, d’acadèmia; però, acabades les classes altra vegada al comandament dels xavals, i tot això en cap  de setmana quan els hotel tenen clients de tots els colors i condicions, cap queixa i els alumnes encantats de l'aprenentatge i del viatge en general.

Per últim vull parlar de la jubilació. Robert era un poc més jove jo i per tant jo tenia que resoldre les qüestions administratives abans  que ell. Parlàvem i comentàvem com seria la vida després  de d’allunyar-nos de l’institut, jo vaig acabar i ell es va quedar, i la relació la vam mantenir de la forma més peregrina, ell tenia primera hora de classe i li agradava arribar amb tranquil·litat, jo per la meua anava matinet al gym, total, quasi tots els dies a les 7,30 pegàvem una xarradeta, preguntant-me com era la nova vida i jo interessant-me per quan presentava ja els papers.  Va passar el temps i jo mantenia la mateixa rutina, ell a poc a poc va desaparèixer, al preguntar per què ja no coincidíem, al principi  no hi havien  massa respostes, després ja arreplegaves d’ací,  d’allà i a poc que pensares, la conclusió no era gens positiva, en estos casos una vegada conegut la magnitud del problema i sense entrar en concrecions, el millor era ser discret. El temps  passava i les notiícies que em proporcionàvem amics comuns com Pasqual Moscardó i Salvador Garcia no eren massa positives, però tampoc molt negatives, fins que un dia em vaig endur una alegria molt gran quan jo acabava la sessió de gym i veig entrar en la sala al mateix Robert a exercitar-se amb la bicicleta estàtica, després de les salutacions de rigor i veure que no havia perdut massa muscular, em va comentar que estava per prescripció facultativa, devia agafar força, vaig arribar a pensar que la malaltia era un malson,  però quan un altre dia en el vestidor em pregunta per les fotos en què ell apareixia dels Teachers i si li les podia fer arribar, en eixos moments teníem i tenim un arxiu individualitzat de tots els jugadors d’aleshores, vaig comprendre que la milloria era aparent i que era plenament conscient que allò no tenia retorn,  com aixina va ser..