VORO 80

 

                                                         VORO

 

L’Emili m’ha demanat, per a no perdre el costum, que escriga algunes paraules sobre Voro Verger i Estrela, cosa que a mi, com amic i cunyat, m’ompli de satisfacció.

Salvador Vercher Estrela, eixe era el seu nom i cognoms amb el que l’inscriviren al Registre Civil, va nàixer a la Llosa de Ranes fa ja uns quants anys, a l’època en que qualsevol manifest no d’acord amb les línies marcades pel Règim Franquista, era eliminat ràpidament. Tot es devia fer d’acord amb les proclames sorgides a Madrid. On cap de nosaltres podia ser un ciutadà i menys encara ciutadà valencià ja que tots érem súbdits del Regim.

A Déu gràcies, anys després, va poder recuperar després de tres-cent anys la vertadera grafia del seu cognom deixant el Vercher pel VERGER.

Voro, des de menut, ha estat vinculat a Xàtiva donat que son pare, Salvador, i el seu oncle, Nicolàs, tenien la línia d’autobusos que feia el servei entre els pobles de la ribera del Xúquer al vall de Carcer, la Llosa de Ranes i Xàtiva.

 L’autobús tenia la seua parada a l’Albereda de Jaume I, aleshores de José Antonio (Primo de Ribera), a prop del quiosc, hui tancat i conegut pel Quiosc de Gregorio, que aleshores era de fusta i de color verd regit per la mare de Gregorio. L’autobús aparcava entre el bar i la gestoria dels germans Jordà, Bernardino a la gestoria i “Pepito” al bar, junt a l’hostal del senyor Ibáñez i la tenda de “Confecciones Avenida” regida per Fernando Terol que pel temps es convertiria en el seu sogre.(Coses del destí)

Possiblement Voro i jo es coneguérem en eixe temps ja que el Pepe Jordà era mon oncle i jo anava per enllà a sovint. De fet recorde als senyors Salvador i Nicolàs, i les seues faccions, com dues persones molt amables que tenien una bona relació amb tot el veïnat d’aquell temps.

De tota manera abans de saber d’ell, vaig tenir com a company, als “Padres”, al seu germà Ferran amb ell m’uneix una bona amistat. A Voro, realment, el vaig conèixer primer com “el xiquet del ai” més que com a Voro al camp de futbol de la Murta quan, amb el nombre 10 defenia els colors de l’Olímpic. Com a jugador estava considerat com un dels millors interiors de la Divisió amb un fort caràcter i geni que no tenia res a veure amb el Voro tranquil i assossegat de fora del camp.

De l’Olímpic va passar al Sabadell, en la Primera Divisió, defensant la samarreta arlequinada uns quants mesos al resultar-li incompatible els estudis a la universitat amb el futbol professional. Crec que, donat que, no com ara, aleshores era difícil viure del futbol va optar per tornar a terres valencianes i seguir un altre camí. Després, amb companyia del seu etern amic Sergi, va seguir jugant al futbol a la tercera divisió en equips valencians i amb els diners que guanyava va continuar els estudis universitaris que sí podien canviar-li el futur. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques i, ja als primers albors de la democràcia, Voro va ser el primer en llegir la seua tesina en el nostre idioma, en valencià.

Uns anys abans, al principi de la dècada del anys setanta del segle passat va començar la meua relació amb ell per partida doble. Per un costat jo vaig començar a eixir amb la xica que hui és la meua dona, Anna, germana menuda de la que hui és la seua muller, Kitty, amb la qual cosa era més que evident que estaven més que “condemnats” a conviure cosa de la que crec que tots dos hem gaudit i esperem gaudir un grapat d’anys.

Per un altre costat en eixos anys l’Emili i jo estàvem a la facultat d’econòmiques i inevitablement, ja que Voro estava adscrit al departament d’Estructura Econòmica, entropessàrem amb ell i amb el seu amic i company Vicent Soler. Tots dos no ens deixaren de la mà en tota la nostra època d’estudis forjant una amistat que, a hores de hui, és igual de forta. Emili i jo acabàrem els estudis i seguirem el nostre camí però sense perdre en cap moment eixa relació que s’havia fet, si cap, més forta.

Aquests anys foren els anys on una nova afició, desconeguda per a quasi que tots, naixia i, a poc a poc es consolidava com a un esport estrela: el tenis. Fórem els primers en formar un grup d’aficionats que, jugant als llocs més peculiars que es podia ú imaginar i en camps, o millor dit bancals de terra, i no batuda, començàrem en pesades raquetes de fusta a fer caminar aquest esport a la nostra ciutat. 

Poc de temps després sorgiren les primers llocs amb pistes de formigó (la terra batuda tardaria una miqueta més en arribar) i els dissabtes, en vindre de València, a la vesprada, la partida de tenis era sagrada. N’érem uns pocs: Voro, Emili, Pepe Iborra “Rojures”, Paco Duet, Saoro i jo mateix. De normal Voro i jo formàvem parella i els enemics que més difícil ens ho posaven eren Emili i Paco Duet.

Hi ha que dir que les forces estaven molt igualades i ningú de tots es donava per vençut. Crec que tots quatre, aquestes partides, les tenim guardades en un inestimable record. Voro, com Emili, va continuar jugant al tenis fins fa quatre dies

. Al futbol, sempre amb el seu amic Sergi, continuà jugant amb els veterans, a la Falla i fins i tot, i durant un grapat d’anys amb els professors i amics del TEACHERS`F.C.. Només el temps i alguna que altra lesió l’han allunyat de les pistes de tenis i dels camps de futbol.

Mentrestant, la seua vida professional caminava sense parar. Del departament d’Estructura Econòmica a la Universitat de València  va passar, després de superar més d’una oposició, a la Conselleria d’Administració Pública on ha estat vinculat fins i tot a la jubilació.

Voro, des del principi dels anys setanta, prou abans de que arribés la Democràcia i en uns moments en que la militància a un partit polític podia portar-te a la presó, ha estat vinculat al Partit Socialista del País Valencià. Militància que el va portar a tenir responsabilitats polítiques dins del nostre país i de la nostra ciutat. Al govern de la Generalitat va exercir com a Director General d’Administració Local  dins de la Conselleria d’Administració Pública. A Xàtiva ho va fer com a regidor al principi dels anys noranta del segle passat.

Fins ací, i encara que m’he quedat curt, he volgut fer una mena de resum del que Voro públic i actiu. Ara voldria parlar d’un altre Voro, del Voro més proper. D’un Voro amb dues vessants molt diferents:

En primer lloc el Voro esportista, un Voro competitiu al que no li agradava ser vençut. Un Voro que actuava i jugava sempre per a guanyar, bé fora a una pista de tenis, a un camp de futbol o, en una taula, a una partida de dominó. En tot moment li posava geni, ingeni, força i una forta voluntat de guanyar que transmetia als seus companys exigint-los la mateixa intensitat. Aquest Voro contrastava amb el Voro, el Voro d’amics, companys i familiars.

Aquest Voro, el Voro més proper, el que al utilitzar eixa “agressivitat esportiva” per a saber escoltar, per a saber compartir, per a saber aconsellar i també, sempre, per a saber estar.

Aquest és el Voro, la suma de tots eixos Voro que coneguem, el Voro que ja ha recorregut huitanta anys, i amb el que hui, i per molt més temps, volem compartir tots eixos moments en que ens regala i ens fa gaudir la seua companyia, la seua conversació i, també la seua particular... ironia.

Feliços huitanta anys.

 

L`autor de l'article J Ll en plena acció en una de
 les partides dels anys 70