Toni Martin, un rebel amb causa
Article extret de: Toni Martínez Revert, MESTRE DE CERIMÒNIES Juliol 2021
Toni Martin, un rebel amb causa
 |
| Tackling de Toni a Rubén i Vicent |
Coneix a Toni de tota la vida. Vaig nàixer dalt
de casa de sa mare on la Senyo Conxeta
tenia la merceria i habitatge, pertanyia a aquella generació de dones de
postguerra que havien tirat avant a la família després d’haver-se quedat vídua
amb dos fills. La religiositat de
la família i les condicions socioeconòmiques de l’època fan que l’any
1957 amb tan sols deu anys, Toni acompanyat d’un amic de la família, Avelí Mallea, ingressa
al Seminari Major de València
En aquells temps, el Seminari de Montcada era
un focus cultural i els seus alumnes rebien una
formació que anava més enllà de la merament espiritual gràcies als
mitjans materials i humans amb què contava el centre. Per tant, els
seminaristes adquirien una bona base intel·lectual i esportiva que va fer que
el nostre protagonista s’impregna de
moltes aficions, entre les quals destaca el teatre.
Com la vocació religiosa no era massa profunda,
huit anys després decideix abandonar els estudis eclesiàstics i comença a
estudiar medicina. Cursa diverses assignatures de primer curs i malgrat, els
bons resultats acadèmics es veu
obligat abandonar la carrera perquè
comprova que no pot compaginar estudi i treball. Toni donava classes particulars per ajudar econòmicament
a la família.
Així doncs,
posposa els seus estudis de medicina per a quan vinguen millor donades i
comença una nova llicenciatura de lletres on pot compaginar les dues
activitats. I els darrers dos anys de carrera, es trasllada a Barcelona per fer l’especialitat de Filologia
Hispànica, Aquests anys coincideixen amb les revoltes del maig de 68 i Toni, no
cal dir-ho, participa activament en les protestes.
En aquest període, no sols treballa i
estudia, també trau temps per a participar activament en
el cinefòrum dirigit per Gerardo Barona al “Salón Setabense” on es projecten pel·lícules de la
talla de “Ciudadano Kane”, “Rebelde sin Causa” o
“Un tranvia llamado deseo”,
En els col·loquis que es fan a finalitzar les pel·lícules és on es veu al Toni
més loquaç i on trau a relluir totes
les seues habilitats dialèctiques.
L’afició pel cinema, és tan accentuada que
arriba a protagonitzar amb Amparo Fernández
un curtmetratge romàntic rodat en el
pont del tren del Claret amb màquines de vapor circulant. Una tragèdia muda,
rodada en 8 mm, en blanc i
negre amb mort per desengany amorós inclós,
escrita i dirigida pel mateix Barona.
Amparo, l’actriu, encara recorda del vestit que lluïa. La
pel·lícula va tindre la seua presentació
en societat en el mateix cinefòrum amb gran èxit de la crítica i del públic
assistent. Des d’aleshores Antoni Martínez Revert és conegut entre els cinèfils xativins com Toni
Martin.
La mort de
Don José, canonge de la Seu, que exercia de professor de Llengua i
Literatura a les Dominiques durant el curs 69-70 porta a Toni a convertir-se en
professor titular de l’assignatura en el col·legi, a més d’impartir altres
assignatures com filosofia.
La presència d’un xic jove preparat i
engrescador cultural fa que les alumnes de sisé es bolquen en les activitats
que es proposa. Baix la seua tutela, les alumnes llegeixen llibres com La Celestina o el Decameró que es troben
molt lluny de les pautes pedagògiques cristianes de l’escola i s’atreveixen a
representar obres de teatre a classes.
Tot això fa, que quan arribe Nadal, Toni actue
de mestre de cerimònies del concurs de
nadalenques que el col·legi fa a l’antic Gran Teatre. Aquesta actuació li costa al nostre amic passar una
nit a la presó. Les alumnes de Sisé dirigides per Sor Pilar canten la nadalenca
basca «Hator Hator» i Toni en la presentació de la cançó dirigeix unes
paraules de suport al «oprimido pueblo vasco». Des de la platea se senten uns
crits de ¡Viva Franco! i ¡Arriba
España!, que pronuncia un antic frare llec claretià que havia renunciat a la
seua vocació per posar-se a les faldes d’una rica hereva «temerosa de Díos».
L’incident passa a majors i el nostre company acaba darrere dels barrots
L'empremta i l’estima que Toni està deixant en
el centre, fa que les alumnes es solidaritzen amb ell i aporten els diners
recaptats per al viatge de fi de curs per a pagar la denúncia i traure-ho de la
presó.
Passat un temps, sembla que tot torna a la normalitat,
i dóna un any més de classes en les aules del carrer Montcada, continuant amb
l’activitat teatral després de les hores lectives amb les alumnes. No obstant
això, els antecedents penals pels fets ocorreguts en el Festival de Nadal li
passen la corresponent factura i acaba
fora de l’ensenyament.
Tanmateix, les antigues alumnes continuen
unides a Toni i creen un grup de teatre. Els assajos es fan al Pub Break en el
carrer de la Reina, que llavors era
propietat del nuvi de Begoña Ricart, una de les actrius del grup. En
aquest pub representaren «L’home de cotó en pèl».
Poc després, es casa amb Mari Nieves Mollà, la
seua companya de tota una vida, arriben els xiquets, i els diners de les
classes particulars no són suficients. Aleshores, busca un treball que li done
certa independència, per poder continuar amb el verí del teatre. Acaba en una
empresa metal·lúrgica «Hierros del
Este» com a comercial. En un principi, crea cert recel amb els
companys, que el veuen com una persona entranya que està en un món que no li
pertoca per la seua formació, però quan descobreixen al Toni, humà, es queden
corpresos del seu tarannà. L'encisamet arriba a tal punt, que li ofereixen ser
accionista i portar un magatzem a Gandia. Però, ell té altres perspectives.
La mort de Franco i l'amnistia política, li
netegen l’expedient policial. I passa a treballar de professor a Gandia, sense
deixar l’activitat d’agent comercial. Per un temps compagina els dos treballs,
però a poc a poc, deixa el món de l’empresa, per preparar-se oposicions i
aprovar-les. Però de bell nou, el passat torna a estar present. Una vegada passat els corresponents exàmens, té
problemes en el tràmit final que
consistia a avaluar les pràctiques. L'inspector d'educació, al qui li
han arribat informació dels seus compromisos polític-sindical, fa tot el possible per a deixar-lo fora. Eren
temps de silencis, però el nostre Toni és una persona compromesa que sempre
deia allò que pensa. Finalment, és aprovat,
obté el destí definitiu a l’institut de Xàtiva, deixa totalment
l’activitat comercial i es dedica en exclusiva a l’ensenyament.
La nova etapa li permet aprofundir en
activitats que fins aleshores no havia explorat com la política activa o
sindical on dóna a conéixer la seua sensibilitat per la justícia social i
l’estima pel seu país, així és capaç de muntar una candidatura sense el
paraigua de cap partit estatal o autonòmic i eixir elegit regidor. Consolidar un projecte teatral amb La
Bicicleta Teatre i introduir-lo en el teixit cultural de la ciutat i
col·laborar, i treballar per Fira de
Xàtiva independentment si l’ajuntament estava en mans d’uns o d’altres. Això
si, sense deixar indiferent a ningú. Una part de l’esquerra la ciutat l’acusa
de ser “El gran Manifasser” i la dreta,
que acudeix a ell per aconseguir fer
actes culturals amb certa qualitat, actua egoistament i l’aparta quan en algun
muntatge escènic aconsegueix el vistiplau dels sectors més progressistes, com
va passar en la inauguració del 750 aniversari de la fira.
He compartit claustre, avaluacions, activitats
culturals, esmorzars, viatges de fi de curs, partits de futbol durant més de
vint anys. Hem tingut temps de parlar sobre diferents temes, de debatre sobre
infinitats de qüestions, poques vegades no hem coincidit en les nostres idees o
els nostres plantejaments. Però, ell sempre ha de dir l’última, mostra del seu
caràcter rebel i indomable, valga com a
exemple, que quan hem intentat fer una publicació de manera digital, ell vell
apassionat de la impremta i del paper, ha complit l’acorda’t de fer-ho en
format electrònic, però per art de màgia ha aparegut l’edició en paper. .
Home passional. La seua voluntat i inquietud
per aprendre i millorar en tot allò que l’apassiona no ha minvat mai.
Així, fa uns anys, a punt de jubilar-se, sol·licità
una subvenció a una fundació americana per a visitar Broadway i veure
les últimes tendències en els
musicals a New York on passà l’estiu.
També, va intentar reprendre els estudis del grau de medicina. La no
convalidació d’algunes assignatures aprovades en l’antic pla d’estudis, el van
fer desistir.
En conclusió, una persona integra, única, que sempre es banya, a excepció, i valga com anècdota, de
l’accident, per molts vells companys recordat, que tingué en un dinar quan es
va tirar de cap a una piscina on no hi havia quasi aigua. Afortunadament no li
va deixar seqüeles gràcies a la intervenció del Dr. Roca. Tan sols, i per
aquells que ens agradava jugar amb ell al futbol que ja no el van veure mai
més rematar amb el cap. Un amic del qual
he gaudit i espere gaudir durant molts anys i del que crec que estem en deute perquè no es podria
entendre la vida cultual de la ciutat dels últims cinquanta anys sense
la seua empremta.
Emilio Sala Benimeli
Agraïsc als bons amics i amigues que sense el seu testimoni no
haguera pogut fer aquest escrit: Paquito García, Paquito Duet, Rafa Roca, Pepa Esparza,
Luis Villacé, Jorge Pérez, Xavi Borredà i Cèsar Pla.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada