RECORDATORI AL MEU DIRECTOR

 Article extret de la revista "El Nostre Institut" Juny 2021

RECORDATORI AL MEU DIRECTOR

Sebastià Garrido

 

Jacint colpejant la pilota en el Paquito Coloma 

Sempre m'ha resultat gratificant recordar la meua etapa al Josep de Ribera, institut on he desenvolupat bona part de la meua vida professional, ni més ni menys, que vint-i-huit anys, els darrers com a cap d'estudis del nocturn i amb Jacint Martínez com a director. Aquest llarg període em va facilitar conéixer de primera mà la trajectòria d'una institució arrelada a la ciutat i inseparable de la història formativa i educacional de Xàtiva, així com de les comarques veïnes. Des de la seua creació en 1933, el Josep de Ribera ha estat capdavanter en preparar, formar i educar les futures generacions, que hui, ja en l'edat adulta, exerceixen càrrecs de responsabilitat en els afers de la vida local, autonòmica o nacional.

Parlar del Josep de Ribera sempre ha significat parlar d'un centre d'ensenyament de qualitat i de reconegut prestigi. Certament, el nostre institut ha esdevingut un referent en la defensa i desenvolupament dels valors humans i científics, d'una escola integral, lliure, oberta, tolerant, laica i tècnicament actualitzada. Però no sempre ha resultat fàcil mantenir vius aquests objectius.

En efecte, els diferents canvis de govern, amb els consegüents plans d'estudi, sovint han suposat canvis de mètodes d'ensenyament, de continguts i de directrius pedagògiques, que calien ser adaptades a les circumstàncies del moment. Així, si ens remuntem unes dècades, fàcilment em vénen a la ment fets rellevants, que per inevitables, van generar una conflictivitat arran del procés de canvi polític de la Transició. La nova realitat política i social demanava una total adequació de la nova Llei de Villar Palasí de 1976 al famós i obsolet Libro blanco. A més, aquesta llei, encara que reformista, no bastava per a les demandes del professorat interí, majoritari en eixos moments en els claustres. Aquest col·lectiu exigia mantenir els llocs de treball, reformar els reglaments dels centres, que consideraven repressius, la presència dels alumnes en les avaluacions, les classes en valencià, una representació de les famílies, la no obligatorietat de la càtedra per a exercir de director, etc.

El curs 1979-80, amb el senyor Agustí Ventura de director, ha passat a la història del Ribera, com un dels més conflictius de l'estrenada democràcia. Cert que no va ajudar la legalització dels partits polítics a l'estat espanyol. El record d'aquests anys és, es mire com es mire, nefast. Claustres eterns, enfrontament entre professors, militància política activa, propostes consensuades il·legals, vagues, etc. En definitiva, un any de total descontrol i d'anormalitat acadèmica.

L'any 1982 va portar un nou director, el senyor Germán Ramírez, però lluny d'alleugerir-se els problemes, ben al contrari, s'agreujaren, quan un grup de professors es van negar a complir la legalitat i van actuar per lliure, a més d’alguns escàndols particulars amb intervenció de la Justícia. Per raons de salut el director va dimitir i el va substituir el senyor Pedro González, que va heretar igualment una situació molt complicada. Era necessària en l'àmbit estatal una profunda reforma que recollira les aspiracions de tots els sectors socials i que el govern la posara immediatament en pràctica.

Finalment, es va instaurar el Plan de Reforma Educativa de las Enseñanzas Medias, al qual el nostre institut es va adherir amb un pla experimental. En el curs 1985-86, el senyor Juan Íñiguez es va fer càrrec de la direcció amb una situació complicada encara per resoldre.

Amic Jacint, no penses que m'he oblidat de tu, ni de bon tros. La meua intenció era descriure la complexa i diversa problemàtica amb què et vas trobar quan assumires la direcció del Josep de Ribera, l'any 1986. De fet, no sabria si separar per etapes, per cicles o pels plans d'ensenyament la teua llarga i complexa experiència com a director. Siga com siga, primerament apuntaré la valentia que vas demostrar, el fort compromís per regular i millorar la deteriorada i descontrolada vida acadèmica. Recobrar la normalitat, aconseguir la concòrdia entre totes les parts de la comunitat educativa era un repte costós i gens fàcil, però vas aconseguir no solament involucrar a tot el professorat, sinó a més integrar les famílies en l'educació global dels seus fills. Per tant, em sembla insuficient i improcedent limitar-me a valorar la teua actuació al Ribera amb una relació curricular. El compromís personal que has posat dia a dia per aconseguir que el Josep de Ribera esdevingua un centre de referència en l'àmbit educatiu van més enllà. Satisfaccions, disgustos, errades, encerts, èxits, fracassos, benvingudes i comiats, no apareixen al currículum, però tot, a la fi, ha pagat la pena. Tot ha sigut el Josep de Ribera.

A més, esdevé inevitable recordar una de les teues primeres tasques i de les més rellevants, la restauració, la reestructuració i l’ampliació de l'institut. La intervenció va ser tal que va canviar completament la distribució interna de l'edifici: va desaparéixer la capella, va ser habilitada la planta superior i inferior del centre per dotar-lo de més aules i al pati es va construir un aulari, necessari per als desdoblaments i per a les matèries optatives. Certament, amb la LOGSE recent aprovada i la ubicació de tres mòduls de nivell Superior de Formació Professional va ser necessària una mastodòntica intervenció en tot l'edifici, incloent-hi l'ala occidental i el gimnàs, motiu pel qual durant el curs escolar 1999-2000, ens vam haver de traslladar a l'institut Lluís Simarro.

Acabades les obres vam tornar i estrenar un nou institut, on havia de funcionar a la vegada l'ESO, els nous batxillerats, els quasi desapareguts BUP i COU, els cicles formatius, dues línies d'ensenyament, PEP i PIV, l'atenció als nou-vinguts, el programa de Diversificació, i per si no n'hi haguera prou, tres torns, matutí, vespertí i nocturn. Per descomptat, la bona voluntat del professorat va ser immillorable, adaptant-se a cadascun dels plans d'Educació que anaven succeint-se cada tant, el Pla experimental, la LOGSE, la LOCE, la LOE i la LODE i encara n’arribarien més.

L'organització i la coordinació requeria una predisposició ferma per part de tots, una adaptació contínua per oferir, transmetre i explotar el potencial humà de tots i cadascun dels integrants del procés educatiu, principalment de l'alumnat. L'objectiu últim no és altre que preparar la jovenalla que ompli les nostres aules per a la vida adulta, completant la seua formació humana i cultural. A aquesta formació ha ajudat també, sense cap dubte, la revista El nostre institut, que de manera actualitzada ofereix una crònica de totes les activitats que cada curs escolar s'hi desenvolupen, de manera que ha esdevingut l'ampla agenda cultural, social, esportiva i creativa dins de l'àmbit escolar i extraescolar.

Personalment, pel que fa a la nostra estreta relació per formar part de l'equip directiu, t'agraïsc sincerament els consells encertats que en tot moment m'has donat, l'ajuda i la confiança rebuda, que m'ha permés actuar en tot moment amb plena llibertat.

Acabe, senyor director, amic Jacint, donant-te l'enhorabona per la fructífera llavor de trenta-sis anys, els millors de la teua vida. Has estat paternalista en qüestions laborals i personals, integrador entre desavinences i defensor de mantindre el prestigi de qui consideres el millor institut, el Josep de Ribera. Que aquest merescut homenatge servisca per a constatar la indiscutible professionalitat, l'incondicional treball, la plena dedicació i compromís del seu director Jacint Martínez Baldó.