Kike Forever

 Article extret de la revista "El Nostre Institut" Juny 2021

KIKE FOREVER

Kike i Boti han protagonitzat un  dels duels més emblemàtics del club

 

A principis dels huitanta en l’actual centre de La Costera s’organitzaven competicions internes d’handbol entre els equips dels diferents cursos, i fins i tot amb altres centres. Aleshores jo era secretari i des de la finestra del despatx tenia una visió perfecta de la pista poliesportiva on es desenvolupaven les competicions, donava una ullada a la pista sempre que podia.

 Una vesprada em va cridar l’atenció el partit que estava disputant-se, sobretot la vehemència i la intensitat de l´entrenador de l’equip visitant amb els seus jugadors i també amb l’àrbitre.

 Amb el pas del temps m’incorpore a l’IES Josep de Ribera i em trobe l’entrenador de l’equip de l’IES d’handbol de Castelló de la Ribera, centre on estava destinat en eixa època. Aquest entrenador  era  ENRIC MARTÍNEZ MORANT, també professor de valencià.

 Enric pertany a eixa classe de professors que no són d’educació física, però no obstant això tenen en l’esport una activitat essencial en la seua forma d’entendre la vida, amb aquesta premissa i la seua empatia va ser facilíssim entaular conversa que a poc a poc s’ha convertit en una sòlida amistat.

 Fins arribar a l’Institut en 1985 Enric visqué diverses experiències culturals per motius familiars. Son pare, un qualificat executiu de Pascual Hermanos, l’empresa d’exportació agrària  més important de l’època, és destinat al Marroc, on  passa la seua infantesa educant-se en un col·legi amb el francés com a llengua vehicular i normes molt rígides que encara recorda. Les necessitats de l’empresa on treballava el patriarca de la família van fer que canviaren de destinació algunes vegades, finalitzant  a Águilas, Múrcia, on Enric encara manté un fort vincle.

 Estudia filologia francesa en la universitat de València des de la casa familiar de Carcaixent. Acabada la carrera universitària entra en la borsa de treball i acosegueix plaça de professor de Valencià a l’institut de Castelló de la Ribera, on a més de donar classe entrena l’equip masculí d’handbol, com ja he comentat anteriorment, a més a més prepara i aprova les oposicions de Valencià, i obté el primer destí a Xàtiva, ciutat fora del nucli dur de riuades i pantanades. S’involucra en les activitats del centre, tant de caràcter cultural com esportiu.

Recorde les partides de bàdminton que jugàvem en els temps morts, on destacava el seu esperit guanyador, o quan els professors férem equip de futbol sala i competíem en la  lligueta dels alumnes. En aquests partits ja treia a relluir una de les qualitats més importants de la seua personalitat: la  mediació. Els xavals, quan juguen en contra, tenen l’oportunitat de mesurar-se d’igual a igual als seus professors i si el professor no té la temprança suficient ja tenim el conflicte, doncs bé, Kike, sempre hi estava  de cap de bombers i mai va ocórrer res.

 El futbol sala donà pas a la creació dels “Teachers”, que des dels seus inicis, allà pels noranta del segle passat, divendres rere divendres continua en actiu. La seua tenacitat i la seua fortalesa física i mental, el duen a competir amb jugadors que els dobla en edat o que són fills d’antics jugadors, soles la pandèmia ha pogut parar l’activitat. Els “Teachers” ens ha donat molt de joc, hem competit,  conviscut i millorat les relacions personals, a més a més de viatjar per mitja Europa.

 Recorde de tornada a l’aeroport de Gattwick, després de passar el control de passaports i la targeta d’embarcament a la butxaca, notem a faltar tres jugadors, el vol a punt d’eixir, un d’ells, el nostre Kike, passen els minuts i la cua va buidant-se. En  veure la nostra preocupació, l´hostessa  ens brinda l’oportunitat de cridar-los pel micròfon exterior. Als pocs minuts apareixen els tres corrent amb regals per als fills i la cara desencaixada  Ja en la tranquil·litat del vol ens va comentar que li va paréixer curiós que per la megafonia es parlara en valencià, però quan va sentir el seu nom li va mudar el color perquè sabia que alguna cosa fallava. 

 Kike és el que en l’argot futbolista es denomina jugador de club, és a dir, una persona que sempre participa en les activitats, col·labora a l’hora de llimar les arestes entre jugadors i mai crea cap problema ni pretén res que no siga participar.

 Consolidat a Xàtiva i a l’institut, l’any 1994 reprén la tasca d’entrenador d’handbol i crea un equip al nostre centre  amb  la inestimable ajuda de Toni Benavente, alumne que des de la fundació l’ha acompanyat fins a hui, exercint des de jugador en la primera etapa a entrenador en  l’actualitat.

 L’institut es queda menut i a finals dels noranta crea L’Escola Esportiva Municipal d’Handbol al  col·legi Gosalbes Vera, de la qual és el màxim responsable, l’escola és el viver de jugadors que posteriorment donaran els primers èxits a l’handbol xativí en les competicions provincials. En el 2004 funda el Club Handbol Xàtiva, que continua presidint en l’actualitat. A poc a poc el club va incrementar els equips en totes les categories fins a arribar a competir en la lliga autonòmica.

 La temporada 16/17 Enric compleix un dels reptes que li quedaven: introduir la línia femenina al club, la qual comença en categoria aleví federada. Actualment continuen competint en juvenils i han aconseguit l´ascens a la lliga autonòmica per a la temporada vinent 2021/22. La Federació Valenciana d’Handbol li reconeix en la gala anual de 2017 l´exemplar trajectòria en la gestió i la promoció de l´handbol a Xàtiva.

 Per a finalitzar l’episodi de l’handbol tenim les paraules que li dedica el seu amic i company des de fa més de vint-i-cinc anys, Toni Benavente: “Enric és un referent i un exemple a l’esport local. Com a fundador i president del Club Handbol Xàtiva a la ciutat, càrrec que continua ocupant el dia de hui, ha alternat la tasca d’entrenador, ajudant, coordinador, encarregat de les relacions amb els diferents estaments, etc., sempre amb un bon fer digne d’elogi.”

 Enguany, després de 35 anys des que Jacinto Martínez accedira a la direcció, ell i pràcticament l’equip que l’ha acompanyat durant els últims anys deixen els seus càrrecs per a jubilar-se. Enric, amb Sergi Borràs i Joan Hernández, han  conformat el segon escaló de comandament d’un organigrama clarament jeràrquic.

 Enric fou anomenat vicedirector, i posteriorment cap d’Estudis. Fins al seu aterratge en la prefectura d’Estudis, allò era niu d’estridències amb reunions de tota mena però quasi sempre per a aplicar mesures més severes i restrictives i així repartir la responsabilitat. Recorde una reunió conjunta de pares i mares, alumnat i professorat del curs -2bat.-, cap d’Estudis i director per tal d’aplicar mesures més estrictes ja en la recta final de curs i l’únic que es va aconseguir va ser traure a la llum l’aclaparadora diferència de criteris entre el director i la caporalia d’Estudis. Kike va canviar radicalment de criteri i va proposar el diàleg com a norma de convivència i l’estudi de les situacions des de tots els angles així com implicar els actors en la solució dels problemes, cal recordar que el càrrec de cap d’Estudis és el més ingrat perquè alguns professors volen imposar el seu criteri sense escoltar a ningú més i ací Kike és on trau els seus bons oficis de mediador per solucionar els problemes, ja hem vist com es mou en aquestes situacions, en definitiva va dur una tranquil·litat que abans notàvem a faltar, perquè sempre sabies que no prendria cap decisió sense haver escoltat a tots els implicats i que seria exemplar en el sentit ample de la paraula. En més d’una ocasió vaig acompanyar alumnes que havien tingut algun problema i vaig ser testimoni directe del tracte i dots de persuasió per implicar l’alumne en la solució del problema.

 En definitiva, un home cabal i compromés que ha contribuït a millorar l’ensenyament des de l’aula, el despatx o la pista, amb humilitat i bonhomia, sempre des d’un segon pla, mai ha volgut ser protagonista. He gaudit de la seua amistat, col·laboració i consells literaris que espere que en aquesta nova i suggerint etapa continuen i fins i tot milloren. BENVINGUT AL CLUB.

 

         EMILIO SALA BENIMELI