COMIAT DE JOSEP VICENT

 Article extret de la revista "El Nostre Institut" Juny 2021

COMIAT DE JOSEP VICENT

 

Espectacular foto de Giuseppe disputant-li el baló a Vicent

MARIA JOSEP

Conec Josep Vicent des dels anys de la Facultat. Allà formàrem un bon grup de companys procedents de diverses comarques valencianes: la Plana de Castelló, l’Horta, la Ribera, la Vall d’Albaida, i uns quants de la Costera. Féiem grups d’estudi i d’investigació, algun treball de camp, algun dinar, ho passàvem bé i sempre réiem molt, érem un grup faener i divertit.

         De seguida que vam acabar la llicenciatura vam començar a treballar com a professorat de Valencià a les comarques del sud i cap allà marxàvem els que érem de la Costera, amb un Citroën 2 cavalls blau. Tot i que no vam coincidir al mateix institut, vam preparar, juntament amb altres companyes i amics, les oposicions de secundària. Recorde la faena de repartir i preparar els temes, l’assistència a cursos per preparar els comentaris de text, i l’oposició mateixa (viatges entre Alacant, Xàtiva, Canals, Llanera, València). Quants moments de tensió, d’estrés i també de riure, quan després d’hores i hores d’estudiar i de fer comentaris, ens entrava aquella rialla incontenible, de pur esgotament, en llegir els versos de J.V. Foix: “És quan dormo que hi veig clar...” o quan llegíem els sermons apocalíptics de Sant Vicent Ferrer.

Passats uns anys, vam tornar a coincidir, a partir del curs 1992-1993, ara sí, al que ha sigut el nostre institut, el Ribera, on ell ja feia uns anys que hi era i on hem passat vint-i-sis anys al mateix departament. Com ja he dit alguna vegada, aquest centre ha sigut la nostra segona casa, hem trobat grans amics al departament i entre tots els companys del centre. Amb tots ells hem viscut molt bons moments i s’ha consolidat una gran estima: esmorzars ràpids als bars de la contornada, sopars de la Confraria, dinars en època d’avaluacions, converses sobre els nostres fills... a Josep se li encenien els ulls d’orgull en parlar de la seua filla Alba.

Com a membre de l’Associació d’Amics de la Costera, ha participat en la preparació i coordinació de dos llibres que pretenien recuperar la narrativa de tradició oral: Conte contat, recull de contes populars i Llegendes de la Costera, en els quals van col·laborar molts companys de tots els pobles de la comarca. Anys després ens vam involucrar en un treball també apassionant, la preparació d’un pròleg per a una publicació de Toni Cucarella, Paranys, en què analitzàvem la trajectòria literària de l’autor i afegíem una ressenya de cadascun dels relats que s’hi incloïen.

Paral·lelament, Josep seguia escrivint articles sobre una de les seues passions, la pilota valenciana, tema en el qual n’és un expert.

Com a ensenyants, recorde les activitats amb l’alumnat, les eixides per visitar els llocs més emblemàtics de la València del segle XV, o els de la ciutat de Xàtiva; quan assistíem a exposicions d’autors com Francesc Eiximenis o Ausiàs March, programades per l’AVL, i a contactes amb escriptors a Sant Miquel dels Reis. I també, és clar, les activitats variades en el centre, contacte de l’alumnat amb escriptors, activitats diverses de la setmana cultural.

De Josep es pot dir que és un home tranquil, contingut, però afectuós, dialogant i reflexiu, sempre ponderat, amb el qual no ha sigut difícil arribar a acords, ben al contrari, i més si tenim en compte que les converses amb ell anaven adobades amb un gran sentit de l’humor i fina ironia que el caracteritzen i que han fet les coses molt més fàcils.

 

DANI

Quan vaig arribar a l’IES Josep de Ribera, després de les olimpíades de Barcelona 92, Josep Vicent ja hi era. La veritat és que malgrat no conéixer-nos abans, tardàrem poc a fer amistat, a banda de coincidir en la sala de professors i en algunes avaluacions, també ho férem en les activitats-sopars de la Confraria dels Golafres i Llépoles i sobretot, cada setmana, al partit que jugàvem els professors del Ribera i de la Costera, i al dinar que féiem després. Jugant al futbol ja demostrava com era, apassionat en el que fa, humil, no crea mai conflictes i sempre fa allò que toca fer, encara tinc la seua imatge de veure’l corrents incansablement pel lateral esquerre del camp de futbol per rebre la pilota i intentar fer jugada. Eixa amistat va continuar i sempre seguirà. I està basada en el respecte i en l’admiració, ja que:

 - És calmat, pausat i tranquil, amb un gran autocontrol, fet que tempera la meua impulsivitat. M’ha servit quan compartíem grups a l’institut i comentàvem sobre ells i quan durant les vacances hem jugat partides al truc formant parella. El seu seny i serenitat feia que analitzara molt bé les jugades i que aprofitarem molt bé les oportunitats en el joc.

- És simpàtic, sensible, gran conversador, xarrant o escoltant sempre quan toca. M’agrada escoltar-lo quan xarra, puix m’encanta el seu timbre vocal, de locutor radiofònic, i tot allò que diu, sempre analitzat i mesurat. La seua opinió sobre moltes coses, la tinc en compte.

-És un apassionat i gran aficionat a la pilota valenciana, els seus coneixements els han transmés a molts alumnes i professorat. Amb ell he assistit a diverses partides, on m’explicava, amb paciència, tot allò que li preguntava. En una d’elles estava l’exprofessor del nostre centre i escriptor d’articles sobre la pilota valenciana, Josep Lluís Bauset, al qual en arribar va saludar amb molt afecte i estima i després va anar ràpidament a donar-li ajuda i suport quan una pilota rebel li impactà en la cara durant la partida. Com organitzador i després com a pare-prior de La Confraria, ens ha dut a veure el trinquet de Gandia, hem visitat el museu del Raspall del Genovés, on els seus alumnes ens feren una demostració, vam veure com feien pilotes “de vaqueta” i proteccions per a la mà a Carcaixent.

-Li agrada molt conéixer la cultura, la nostra i la d’altres llocs. Li agrada molt viatjar, és per això que acceptàrem, quan Sebastià Garrido ens ho proposà, anar amb el grup de danses de Xàtiva. Viatjàrem a l’Europeade que feien en Nuoro, Sardenya i visitàrem Nimes, Pisa, Florència, Roma i l’Alguer. Ell anà amb la seua esposa Anna i amb la seua filla Alba (anys després seria una magnifica alumna del nostre institut. “En un cau de conills, el que fan els pares, fan els fills”). Jo amb el meu fill, Dani. Allí ambdós començaren una bona amistat, que encara continua. I la veritat és que va ser una gran experiència, en tots els sentits, com sempre hem comentat.

 

Ara és l’hora de disfrutar de la família i de fer aquelles coses que l’apassionen. Per això tots dos li desitgem una magnífica jubilació.

 

VA DE BO!!!

 

Maria Josep Juan Ballester

Daniel Durà Colomar